Cada vegada que una notícia polititza la llengua, m'envaeix un sentiment de contrarietat i de dolor. Per què no podem tractar tècnicament les qüestions tècniques ? O és que hem d'admetre que la pedagogia , la didàctica o la lingüística no són qüestions tècniques sinó ideològiques ?
Ahir, el Tribunal Suprem - que ara ja es veu amb cor no només de decidir sobre el bé i el mal sinó també sobre la naturalesa i l'essència de les coses - va dictaminar a favor que el castellà també fos vehicular a l'ensenyament a Catalunya, com si això hagués de salvar aquest noble idioma. No s'han parat a pensar, no, que el castellà, a Catalunya, és vehicular al carrer, al cinema, a la majoria de llars catalanes, al pati d'un 90 % de les escoles i instituts, a les colles d'amics, als mitjans de comunicació que es veuen i llegeixen, a les empreses i pràcticament a pertot. I, és clar, no han pensat tampoc que si a Catalunya, un dia, es va optar justament per la metodologia de la immersió lingüística en català va ser, justament, per evitar que aquesta presència majoritària del castellà a la societat acabés, de mica en mica, amb la llengua pròpia del país que ara és, a més, cooficial. No, en això no hi han pensat !
I no hi han pensat perquè per arribar a aquesta conclusió cal tenir uns mínims coneixements de la realitat sociocultural de Catalunya i també unes poques nocions de sociolingüística, a més de sentit comú... Si comptessin amb aquests suports tècnics sabrien que una llegua minoritària o minoritzada s'ha de protegir perquè així és com es preserva, realment, la llibertat lingüística i com s'aconsegueix tendir a equilibrar les dues llengües de les societats que tenen el privilegi ( per què ho és !) de no ser monolingües.
L'ensenyament de la llengua a Catalunya és una qüestió molt complexa. Molt més del que ens pensem. I admeto que, actualment, és molt millorable perquè la inèrcia ens ha dut a anar repetint certs clixés pedagògics iniciats fa trenta anys que ara caldria revisar i aquesta és una tasca urgent perquè certament els nivells de comprensió, però sobretot d'expressió oral i escrita dels nostres estudiants, ha de fer passos importants endavant.
Dic que és complexa perquè ho és en els territoris en què conviuen diverses llengües i en què la llengua dominant és "molt dominant" sobre l'altra i encara més en territoris on darrerament hi ha hagut una entrada considerable d'altres llengües. El nostre és un país multilingüe i ara més que mai. I això s'ha de gestionar amb bons criteris tècnics i, per descomptat, fugint de posicionaments ideològics que puguin, a més, utilitzar aquest bé preuadíssim que són tots els idiomes per minar la convivència i la cohesió social.
Els docents de tots els cursos i nivells hem de posicionar-nos en contra de la ingerència ideològica i reclamar, en canvi, un plantejament ordenat, seriós, i avalat tècnicament que estableixi les bases metodològiques de l'ensenyament-aprenentatge lingüístic al nostre país, considerant fins i tot que la diversitat d'entorns sociolingüístics diferents pugui portar a aplicacions diverses basades en aquests realitats també diverses.
Deixem-nos de debats estèrils i anem per feina: la llengua catalana és i ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya perquè és la llengua pròpia del territori i perquè, per culpa de les vicissituds històriques d'aquest país, actualment és minoritària o està minoritzada.
Dit això vull deixar clar que totes les llengües són un valor immens i que l'individu ha d'aprendre a respectar-les i a utilitzar correctament totes les que pugui i que estiguin al seu abast. En el nostre cas, la possibilitat natural de conèixer el castellà i utilitzar-lo lliurement quan ens convingui és un avantatge i una sort.
No permetem, doncs, que ningú malmeti aquesta nostra riquesa. Repliquem amb arguments i fem-nos respectar.
