Cada vegada que una notícia polititza la llengua, m'envaeix un sentiment de contrarietat i de dolor. Per què no podem tractar tècnicament les qüestions tècniques ? O és que hem d'admetre que la pedagogia , la didàctica o la lingüística no són qüestions tècniques sinó ideològiques ?
Ahir, el Tribunal Suprem - que ara ja es veu amb cor no només de decidir sobre el bé i el mal sinó també sobre la naturalesa i l'essència de les coses - va dictaminar a favor que el castellà també fos vehicular a l'ensenyament a Catalunya, com si això hagués de salvar aquest noble idioma. No s'han parat a pensar, no, que el castellà, a Catalunya, és vehicular al carrer, al cinema, a la majoria de llars catalanes, al pati d'un 90 % de les escoles i instituts, a les colles d'amics, als mitjans de comunicació que es veuen i llegeixen, a les empreses i pràcticament a pertot. I, és clar, no han pensat tampoc que si a Catalunya, un dia, es va optar justament per la metodologia de la immersió lingüística en català va ser, justament, per evitar que aquesta presència majoritària del castellà a la societat acabés, de mica en mica, amb la llengua pròpia del país que ara és, a més, cooficial. No, en això no hi han pensat !
I no hi han pensat perquè per arribar a aquesta conclusió cal tenir uns mínims coneixements de la realitat sociocultural de Catalunya i també unes poques nocions de sociolingüística, a més de sentit comú... Si comptessin amb aquests suports tècnics sabrien que una llegua minoritària o minoritzada s'ha de protegir perquè així és com es preserva, realment, la llibertat lingüística i com s'aconsegueix tendir a equilibrar les dues llengües de les societats que tenen el privilegi ( perquè ho és !) de no ser monolingües.
L'ensenyament de la llengua a Catalunya és una qüestió molt complexa. Molt més del que ens pensem. I admeto que, actualment, és molt millorable perquè la inèrcia ens ha dut a anar repetint certs clixés pedagògics iniciats fa trenta anys que ara caldria revisar i aquesta és una tasca urgent perquè certament els nivells de comprensió, però sobretot d'expressió oral i escrita dels nostres estudiants, ha de fer passos importants endavant.
Dic que és complexa perquè ho és en els territoris en què conviuen diverses llengües i en què la llengua dominant és "molt dominant" sobre l'altra i encara més en territoris on darrerament hi ha hagut una entrada considerable d'altres llengües. El nostre és un país multilingüe i ara més que mai. I això s'ha de gestionar amb bons criteris tècnics i, per descomptat, fugint de posicionaments ideològics que puguin, a més, utilitzar aquest bé preuadíssim que són tots els idiomes per minar la convivència i la cohesió social.
Els docents de tots els cursos i nivells hem de posicionar-nos en contra de la ingerència ideològica i reclamar, en canvi, un plantejament ordenat, seriós, i avalat tècnicament que estableixi les bases metodològiques de l'ensenyament-aprenentatge lingüístic al nostre país, considerant fins i tot que la diversitat d'entorns sociolingüístics diferents pugui portar a aplicacions diverses basades en aquests realitats també diverses.
Deixem-nos de debats estèrils i anem per feina: la llengua catalana és i ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya perquè és la llengua pròpia del territori i perquè, per culpa de les vicissituds històriques d'aquest país, actualment és minoritària o està minoritzada.
Dit això vull deixar clar que totes les llengües són un valor immens i que l'individu ha d'aprendre a respectar-les i a utilitzar correctament totes les que pugui i que estiguin al seu abast. En el nostre cas,la possibilitat natural de conèixer el castellà i utilitzar-lo lliurement quan ens convingui és un avantatge i una sort.
No permetem, doncs, que ningú malmeti aquesta nostra riquesa. Repliquem amb arguments i fem-nos respectar.
De vegades m'he autoacusat de tenir una visió massa pessimista de l'actual situació de l'educació a Catalunya . Em dic a mi mateix que no ha de ser així i m'adono que, certament, la visió m'ha anat canviant amb el pas del temps. Possiblement, els esdeveniments del que considero una política educativa nefasta d'aquests darrers 4 anys em dificulten mirar cap endavant i configurar un discurs d'esperança i d'oportunitats de millora, però tot i amb això vull situar-me aquí, en aquesta cruïlla en què conflueixen algunes decepcions, algunes certeses i moltes, moltes esperances per compartir amb vosaltres.
Catalunya, efectivament, era puntera en educació abans de la Guerra Civil. Als aires organitzadors i fundacionals del noucentisme, s'hi havien afegit, a més, les inquietuds intel•lectuals i europeistes de molts i moltes ensenyants que, amb ganes de situar l'infant i el jove en el centre de l'educació, havien buscat fórmules innovadores per fer de l'ensenyament un projecte de país. I gairebé ja ho havien aconseguit quan els avatars de la Guerra ho van tirar tot per terra...
Amb la Dictadura arriba una escola tradicional i tradicionalista, evangelitzadora i espanyolitzadora, però una escola preocupada per instruir i per educar ni que fos com a "arma" per a persuadir i "domesticar". Una escola molt pendent de la moral, dels continguts, del nivell, de l'exigència, dels resultats i de poca cosa més... Amb unes formes molt discutibles – això sí- però amb dos objectius clars i irrefutables: ensenyar i adoctrinar. En tot cas, arraconem el segon i tinguem present el primer, ni que sigui perquè molts dels qui avui ensenyem vam fer la primera formació en aquest model acadèmic...
En arribar la democràcia a Espanya i, per tant, certa autonomia a Catalunya, les coses canvien. Tenim l'oportunitat de redefinir l'escola, l'institut i la Universitat i l'obligació de redissenyar aquestes institucions perquè la societat havia canviat i calia donar-hi nous enfocaments. Podíem beure dels moviments pedagògics de l'Escola Nova que tanta implantació havien tingut durant la 2a República, però també calia anar més enllà, adequar-los a una nova realitat, encarar un futur... i tot això, com a país, no ho hem sabut o no ho hem pogut fer prou bé. I aquí em permeto enunciar-ne 5 raons clares:
1a. No s'ha abordat una reforma clara de la formació inicial dels docents ( i encara menys a Secundària on no s'ha fet res...).
2a. No s'ha sabut planificar i s'han anat construint centres i programes educatius a salt de mata.
3a. Les reformes implementades s'han escrit des d'un despatx i, a més, no s'ha donat temps a assentar-les, experimentar-les i treure'n conclusions. S'han anat variant a cop de decret i s'han anat reenfocant d'acord amb les prioritats del partit polític que ha governat en cada moment.
4a. S'ha perdut l'oportunitat de situar l'educació no formal al costat de l'escola, fent equip amb aquesta per dur a terme la difícil tasca d'educar.
5a. La complexitat creixent de l'alumnat i el poc suport per tractar-la que hem tingut els i les docents ha fet que, en molts casos, la prioritat de la institució escolar hagi deixat de ser l'ensenyament.
I després d'aquest període de més de 30 anys ens trobem davant d'una situació delicada que cal encarar amb molta cura però també amb molta decisió perquè, en aquests darrers quatre anys, s'ha produït un efecte inèdit en el món educatiu que és el desencís i la desafecció d'una part molt important dels i de les docents i, actualment, aquest fenomen condiciona completament allò que pot passar en un futur.
Què ha passat ? Doncs, com sempre, la suma de molts factors. Concretament, per mi, la suma d'aquests sis:
1r. S'ha permès - i fins i tot s'ha instigat- el desprestigi de la professió docent ( "mira que bé que viuen els mestres", "només els preocupa fer vacances", "encara es queixen", "i a sobre ara fan xantatge"...) a la qual se li ha qüestionat fins i tot la seva capacitat de decisió sobre mètode.
2n. Hem assistit, en 10 anys, a una complicació molt gran de la societat, amb un creixement exponencial de la diversitat en molts aspectes.
3r. No s'ha planificat ni atès correctament la formació del professorat ( ni el recolzament extern necessari) per treballar amb l'alumnat que, actualment, configura una aula.
4t. El Sistema Educatiu, en nom de la idea de la comprensivitat i de la importància del procés que fa cada alumne/a (aspectes que defenso i que crec que són altament positius) no ha sabut mantenir altres idees igualment fonamentals com ara l'exigència, el rigor i l'anàlisi de resultats . Ha semblat que, si s'apostava per una cosa, no es podia mantenir l'altra i això no és cert.
5è.Els governs no han donat prou importància real a l'educació, a la cultura i a la formació. Per molt que se n'hagin omplert la boca, l'aposta no ha estat aquesta – ni quan han governat les dretes ni quan han governat les esquerres- i això es nota.
6è. En aquests darrers temps les polítiques educatives de Catalunya han estat dirigides per persones sense coneixements sòlids, realistes i pràctics sobre la matèria i, a més, hi ha hagut una enorme manca de reflexió que ens ha abocat a una política de fets consumats i de propostes mediàtiques que han anat dificultant la tasca als centres docents que, a la vegada, han creat caos i confusió a les escoles i als instituts.
I ara som aquí... És cert - i no vull defugir-ho - que hi ha una part de la responsabilitat d'aquesta situació que recau sobre els propis ensenyants perquè hi ha alguns professionals amb actuacions i actituds que també han col•laborat en aquest desprestigi de què parlava. Però puc afirmar que són una minoria i que la resta només necessita motivació, calma i confiança per fer la seva feina en un marc tranquil que faci de les escoles i els instituts centres de qualitat. I això seríem a prop d'aconseguir-ho si:
1a. Es planifica bé una formació inicial i continuada del professorat ( la continuada, en aquests moments, ha de ser de forma urgent sobre el currículum vigent !).
2a. S' aclareix allò essencial del currículum i s'estableix, per a cada curs o cicle, la necessitat de dominar determinats continguts estructurals si l'alumne té unes condicions d'aprenentatge considerades normals.
3a. Es dóna tot el protagonisme sobre la política educativa a les escoles i als instituts en el marc d'un PROJECTE EDUCATIU de PAÍS que respongui a allò que és i a allò que necessita Catalunya i les seves circumstàncies .
4a. L'administració educativa canvia de "xip" i es posa al servei de les escoles i dels instituts i no pas a complicar-los la seva tasca.
5a. S'aconsegueix teixir convenientment l'encaix entre l'educació formal i la no formal amb l'objectiu d'una millora quantitativa i qualitativa de l'educació per als infants, els adolescents, els joves i els adults del país (obertura dels centres escolars per a la realització d'activitats d'educació no formal en hores i dies en què no es fan classes, obertura dels centres escolars als pares i mares que ho vulguin, plans educatius d'entorn com a eines metodològiques i de contingut per ajudar al progrés de pobles, barris i ciutats, etc.).
6a. El país és capaç de dissenyar, estructurar i implementar una xarxa de Serveis Socials que pugui treballar al costat dels centres educatius i de les famílies a fi d'ajudar, de forma compensatòria, persones i col•lectius que necessitin un recolzament.
La meva visió sobre l'ensenyament i l'educació, en general, al nostre país avui, és per tant ( i malgrat tot !) d'aposta de futur, de debat per avançar, de projecció... Però ens hi hem d'arremangar tots, més enllà de qui ens mani ! El repte ( i també el plaer !) de fer la feina ben feta és nostre. No deixem que ens el prenguin ni que ens l'abarateixin. En tot cas – si volen- que ens hi ajudin.
Albert Bayot i Fuertes Sant Esteve de Guialbes, 28 de setembre de 2010.
( Un cop hem començat el curs i, als instituts que ens havíem "entusiasmat" amb l'1x1, encara esperem els ordinadors i la connectivitat...)
------------------ A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.
Benvolguts senyors,
Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.
Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.
A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.
CONSIDERACIÓ 1: Educat 1x1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat... M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres...
Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat... Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva (amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1x1. I em pregunto... els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?
Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares... Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament...
CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo...
CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.
Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.
Atentament,
Albert Bayot Fuetes Banyoles, 21 de juliol de 2010
Ahir a la tarda, per correu electrònic, rebia la següent resposta per part de la Conselleria d'Educació... (Jutgeu vosaltres mateixos...) ---------------------------------- Benvolgut,
Li comuniquem que el conseller ha llegit el seu escrit en el que li fa diverses reflexions sobre l’educació, i li agreix el temps que hi ha dedicat en fer-li arribar, tot i que no comparteix la seva opinió.
De totes les seves paraules i resumint en agradaria aclarir-li, respecte al projecte EDUCAT 1x1, que tan poc li ha agradat, que, d’ençà que vam engegar aquest Projecte, més de la meitat dels centres d’ensenyament secundari de Catalunya s’hi han afegit voluntàriament, la qual cosa indica que es tracta d’un Projecte ben valorat entre els i les docents i la comunitat educativa i -per tot allò que constatem- especialment apreciat pel mateix alumnat. El Projecte eduCAT1x1 és l’inici d’una nova concepció de l’educació del segle XXI que combina: a) tecnologies digitals per a alumnat i docents; b) connectivitat a les aules; c) continguts educatius digitals, i d) formació del professorat.
Pel que fa a les seves paraules respecte a la desconeixença de la realitat dels centres, i la desconfiança dels mestres i professors vers el Departament i a aquest conseller, us voldríem dir que només pel fet de repetir-les sense cap evidència fefaent, feu que esdevinguin encara menys certes i més buides de raons, sobretot si qui les llança és un servidor públic docent. Només aclarir-li que durant tot el temps que porta aquest conseller en el seu càrrec ha visitat més d’un centenar de centres cada any, i en cada una d’aquestes visites ha mantingut reunions amb els mestres/ professors i representants de pares i mares d’aquests centres, els quals l’han informat detalladament de la situació que tenien i per tant, al contrari del que vostè diu si que està al cas de la realitat als centres, tant ell com tot el seu l’equip que treballa al servei de l’educació d’aquest país.
Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
Honorable senyor,
M'adreço a vos,en una carta oberta, per tal de compartir amb l'opinió pública tota una sèrie de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies desprésd'haver deixat de ser director d'un institut públic, em ve de gustexposar.
He format part,deu anys seguits, de l'equip directiu de l'INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles, dels quals els darrers vuit n'he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de quatre anys havent acumulat una experiència d'alt valor, tant pel que fa a l'exercici professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n'emporto. He notat sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del claustre, per part de l'alumnat i també per part de les seves famílies.Podria dir, fins i tot, que ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim que m'ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d'Educació i, d'una manera especial, aquests darrers tres anys.
He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centralsamb quihe hagut de tenir relació professional. Poques, però n'hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l'excepció . Però constato que,amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l'educació del nostre país NO pot anar bé de cap de les maneres.
Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d'explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenenescenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorati el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.
Els meus vuit anys com a director m'han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m'he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d'equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l'últim revolt...
I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d'un institut i la direcció d'una Conselleria d'Educació- aquest és l'element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s'ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l'educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s'ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s'havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canviha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d'anys, s'ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se'n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d'impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se'n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l'enfocament de l'acte d'ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d'indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s'ha de treballar. L'implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació...I ara és un "campi qui pugui" sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d'omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiquesi omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.
Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules,que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotatde fer-vos cas, d'haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d'haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.
En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d'Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones itopem, dia rere dia, amb el desencant iamb l'evidència: no funcionen. A tall d'exemple parlem de l'1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat– i per tant la no-estabilització de tots els programes d'innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc.Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d'alumnes previstos...o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple - i d'una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del "navegar sense rumb" que veiem en els Plans Educatius d'Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por,però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s'hi guanya i de què s'hi perd, en termes pedagògics. I així anem...
I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament.D'això, l'opinió pública no en sent a parlar... però afecta.I de quina manera... Des d'un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d'aplicatius informàtics d'allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l'ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d'una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !)i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió,aquell típic i molest "Barcelona no ho vol" o bé "la màquina no em deixa canviar-ho". Un cop més, una mostra d'allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.
I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l'educació no podem entendre l'esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups d'alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d'aules d'acollida, retallada d'hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, ...) i no podem estar d'acord amb les retallades que potser, si s'hagués treballat d'una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s'haurien hagut de produir en tan gran mesura.
En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l'institut malgrat que se m'hagi demanat des d'instàncies diferents. Me n'he cansat, senzillament.
Tot i el to reivindicatiu i queixós d'aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva opinió en forma, també, d'alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m'estimo aquesta feina i seguiré treballant per l'educació del país com a professor i com a tutor amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Lespropostes sónsenzilles, mireu: aturem-nos un moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d'empipar els centres perquè ens puguem concentrar en l'ensenyament . Escolteu-vos més els i les docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis Territorials sobre el tracte amb què s'han de dirigir a nosaltres i sobre l'esperit de "servei als centres" que han de tenir,i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al territori on s'han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum vigent... i, sobretot, humanitzem el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l'alumnat, les famílies el professorat i el país en general usl'agrairan.
