dimarts, 20 de juliol de 2010

LA MEVA RESPOSTA

I aquest matí, puntualment, els he contestat...

------------------
A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.

Benvolguts senyors,


Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.

Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.

A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.

CONSIDERACIÓ 1: Educat 1x1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat... M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres...

Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat... Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva
(amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1x1. I em pregunto... els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?

Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares... Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament...

CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo...

CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.


Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.

Atentament,


Albert Bayot Fuetes
Banyoles, 21 de juliol de 2010

34 comentaris:

Unknown ha dit...

Chapeau!

Pilu ha dit...

Molt bé noi.

Isaac de Palau ha dit...

Déu n'hi do, la carta. El sr. Maragall quedarà ben servit!

Respecte al projecte 1x1...

Penso que no és gaire bona idea això de començar a explicar els professors el funcionament dels ordinadors un cop hagin començat les classes. Principalment perquè fins que els professors no hagin après a solucionar els petits problemes que puguin sorgir als ordinadors (se'm ha penjat, no em funciona Internet...) es perd molt de temps de classe.

També dir que al haver-hi més ordinadors, també es necessitaran més endolls per no haver de tirar de la bateria, que es sol acabar ràpidament. Ja n'hi han prous a les aules? A la que jo tenia aquest any (que feia 3r d'ESO) només n'hi havien quatre o cinc...

I per últim vull dir que això de defensar l'èxit de l'1x1 dient el nombre d'instituts que s'hi han apuntat... hi ha una dita, no gaire adequada per una carta formal, però que reflexa això clarament:
"Mil millons de mosques no poden estar equivocades... menja merda!"

En fi, no sé si sóc el més adequat per criticar el projecte, però aquest és el meu punt de vista.

Albert Bayot ha dit...

Molt bé Isaac. Sí senyor ! Ja veus que ells es queden tan amples dient que els consta que als alumnes els agradarà molt això d'anar a classe amb un ordinador. Quin concepte tenen de l'alumnat ? Sort que la realitat va per un altra via...

Albert

Joan ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Joan ha dit...

Amb el teu permís en faig difusió al meu blog, em sembla que tens tota la raó del món... Per cert, m'agradaria saber qui coi és aquest secretari que envia la resposta. Molt em temo que si aquest senyor treballés a qualsevol empresa li fotrien una cossa al cul que el posarien en órbita.

Frank Bayer ha dit...

100x100 d'acord!!! Merci per dir el que molts pensem!!

Anònim ha dit...

QUE PREGUNTIN QUE PREGUNTIN als alumnes i exalumnes, als pares i mares, a veure! Són una colla de prepotents! Sempre amb respecte i des d'un punt de vista crític com ens has ensenyat. La mare també m'ha demanat permís per difondre el teu blog.

I per cert, ens hem fet un fart de riure amb com els hi has tornat la jugada. "i puc posar els exemples fafaents que facin falta". Boníssim. A veure si els hi toquem una mica més el crustó entre tots, que els hi convé una classe de bones maneres de treballar i d'humilitat de passada.

Arnau Torrent

Quim Bosch ha dit...

Molt d'acord amb tú Albert. Continuem amb les dites: " No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar",....

Unknown ha dit...

Hola company,
em dic Marcial Fernández i estic a l'últim any de la direcció de l'institut de Vilanova del Vallès. Subscric cada paraula, cada punt, cada coma i cada una de les idees que has expressat en els teus escrits que alguns companys del claustre m'han fet arribar.
Als que manen en els serveis educatius del nostre país els cal observar la realitat, escoltar les veus directes dels que, com tu dius, estem al peu del canó (docents, alumnes i famílies, fins i tot ajuntaments) i finalment seny per decidir.
Estic absolutament d'acord amb els teus plantejaments i com tu crec que estem en una situació crítica a la qual ens han portat decisions i mesures molt irresponsables.
Per fer les memòries de cada curs, el nostre equip directiu, com suposo la majoria, donem una enquesta de valoració i satisfacció sobre els objectius previstos. Com tu dius, això mateix hauria de fer la Conselleria, i de ben segur rebria moltes opinions com la teva, que des del respecte i la crítica constructiva presenta una visió preocupant sobre el moment actual. T'encoratjo a seguir treballant amb la il·lusió que expresses als teus escrits i a continuar expressant obertament les teves opinions.
Gràcies per les teves paraules.

Albert Bayot ha dit...

Gràcies a tu, Marcial, pel teu suport. La idea seria que des del Departament entenguessin que no sóc pas jo el qui pensa això sinó que ho pensem la majoria de docents del país. Hi ha tantes coses per anar canviant...

Rosa Saló ha dit...

Porto mes de 20 anys a l'ensenyament i he vist moltes coses, estic totalmet d'acord amb el que dius!!!
Costa molt mantenir la moral quan rebs patacades de totes bandes...
Tot i així, el curs vinent faré 1r d'ESO al IES Olivar Gran que en teoria té el projecte 1X1 però no sabem quan ni com el começarem, ens han assegurat que les coses no estaran a punt per a principi de curs, però el Centre (per comte propia) possarà canons a totes les aules de 1r i 2n.
No penses que és com llençar-se a una piscina sense saber nedar i amb l'aigua molt i molt freda???

Considero que sóc una porfessora que sempre ha fet el que ha calgut pel bè dels seus alumnes, per sort, conec molts professors i professores que pensen d' aquesta mateixa manera...

Penso que el departament d'ensenyament té una gran sort de poder comtar amb nosaltres.
Estaria bè que molt de tant en tant ens ho reconeixessin.

Rosa S.

Unknown ha dit...

Gràcies per dir allò que molts de nosaltres pensem.
Afegeixo només la cita "Sólo puede enseñar quien puede aprender"Enrique Pichon-Riviére

Albert Bayot ha dit...

Gràcies, Eva i Rosa per les vostres paraules de suport i per les reflexions que compartim.

Hem de mirar endavant amb optimisme i treballar des de les aules !

Albert

Marisa Dalmases ha dit...

Seria bo que els que ens manen es paressin a reflexionar sobre el mal que estan fent a l'educació amb tants canvis i amb tan caríssimes innovacions, quan a alguns instituts no tenim taules decents i els alumnes han de seure un piló d'hores en unes cadires inhumanes.
Gràcies per dir les coses tan ben dites. Tens tot el meu suport.

Albert Bayot ha dit...

I tant que sí, Marissa. L'educació és la prioritat ???

Moltes gràcies pel teu suport !

Albert

Anònim ha dit...

(2) Resumint, vostè (si em permet, nosaltres) i ells pertanyem a mons diferents. Nosaltres parlem de medis tan fràgils com la biosfera, regits per desenvolupaments de caire orgànic, amorfs si es vol, però de la màxima importància, i que constitueixen el muntant més gruix de la nostra aposta de futur com a societat. Ells parlen només de coses que es poden mesurar, comptar, que són el farcit d’estadístiques i es poden powerpointitzar per a ser presentades. Per cert i com a anècdota, els que sí coneixem el món empresarial podem dir que en general la seva confiança cega en aquestes eines els hi afegeix un element de ridícul, ja que donen una imatge de pàrvul que acaba de rebre joguines noves. Semblen no saber que les seves joguines no són la fi de no res, sinó una eina i que construir models educatius amb el “com els avaluarem” com a criteri estrella és començar des de una perspectiva d’una mediocritat que fa por.

El problema, doncs, és que com vostè apunta, hi ha de coses que no es poden mesurar, almenys no així, les quals són justament les que més importen.Tanmateix cal sempre ser autocrítics, i no seré jo qui entoni un vade retro al model empresarial on sembla ens volen inserir. Hi ha d’elements que ens poden servir, i això ho afirma algú que en va fugir força espantat. Primer de tot ens cal un canvi d’hàbits que ens han conduït al descrèdit entre part de la ciutadania. Tots sabem que hi ha un bon grapat de conductes que molts segueixen perquè no passa res (absències recurrents, retards habituals, ficades de pota més extravagants perquè es desconeix la legalitat més superficial i silenciades amb freqüència). Sé que en alguns casos la irregularitat pot justificar-se per situacions personals difícils, però en d’altres no és el cas. Cal acabar amb aquesta situació que fa perdre moltes hores lectives al nostre alumnat i que resulta impensable en el món empresarial.

En segon lloc, tots aprenem, almenys en un nombre considerable de centres, que la presència dels directius arriba fins on queda garantida la pura gestió d’hores de classes, de guàrdies, de terminis i que el que ens deixa malament davant la societat, la vessant acadèmica, no és veritablement supervisada per ningú. Això no vol dir que hem de donar permís, com passa en altres països sense que els seus resultats siguin millors que els nostres, a que qualsevol pugui entrar a jutjar què fem. Però si ens cal un lideratge, un cert control de si tots o almenys una majoria tenim uns mateixos objectius dissenyats, per cert, des dels centres. Com a conseqüència d’aquesta absència d’una idea de l’ensenyament compartida i substituïda per les genialitats que vostè denuncia en la seva carta i a les quals s’hi adhereixen alguns amb un patriotisme exemplar, pels centres campen uns personatges incapacitats per a fer classe però que amaguen la seva insolvència professional amb una varietat de recursos que van des de el fregament continuat amb el poder per aconseguir la imprescindibilitat fins a la construcció d’una imatge personal de superprofessional que durant un temps pot funcionar. Com que no es mira el desori que passa a les seves aules i el seu comportament pel que fa a la marxa burocràtica del centre és impecable, aquí no passa res. Afortunadament, són una minoria, però hi ha de vegades que poden arribar a conformar un percentatge alt del claustre o fins i tot a merèixer, fins que els cau la màscara, encàrrecs d’una certa importància. En l’empresa, tenen els dies comptats des del mateix instant que hi fiquen els peus. (segueix)

Anònim ha dit...

(3) I en tercer lloc, cal un canvi que malgrat que a nosaltres el mot ens resulti cacofònic, té que veure amb la productivitat. No la productivitat entesa a la manera del Departament, amb els seus gestors, calculadora en mà, mirant quant costa un professor o un integrador de més o de menys. Parlo d’una productivitat més subtil, tot i que l’exemple, que sovinteja més del que seria desitjable, de membre del PAS sortit d’algun malson de Mariano José de Larra, que llegeix el diari, respon malament i es jubila cum laude sense cap ensurt disciplinari pot donar una pista del que vull dir. A l’empresa ben gerenciada sí saben quant costa el que fa un treballador, i quant es perd quan no treballa o ho fa malament. Saben que un bon especialista et pot fer guanyar més diners o perdre menys que un inoperant amb un salari molt inferior. Perquè està el tema dels càrrecs, de les responsabilitats dels projectes que sovint han de liderar les renovacions pedagògiques o parts imprescindibles en la gestió acadèmica (biblioteques, socialització de llibres, relacions amb xarxes d’entorn) i que cauen en les mans menys indicades per un efecte pervers : limitats a gestionar la quadrícula d’hores sortida de les que el Departament concedeix i les que el PCC exigeix, els responsables d’algunes matèries que no farceixen amb hores lectives els seus horaris acaben com a responsables, líders, gestors, independentment de la seva capacitat, de la seva acceptació per part del conjunt humà que és el claustre. Al món empresarial, tret de pràctiques maquiavèl•liques relacionades amb el paper de “poli malo”, els bons gestors saben de la importància de triar bé qui ha de guiar els altres a canviar a millor: ha de ser algú que com a poc sigui escoltat quan parla i que no sigui vist com un arribista o un enemic.

L’empresa, la que rutlla bé, no es permet doncs certs luxes asiàtics que sorprenentment, potser perquè saber això supera la preparació en gestió de recursos humans del personal del Departament, no semblen preocupar als nostres dirigents, tan neguitosos amb els diners. Ans al contrari, trobem que ells mai no s’apliquen la seva medicina i mai no es demanen, com vostè sàviament suggereix, que potser el problema més gros ve dels danys col•laterals de la seva cerca desesperada d’un remei genial contra la manca de motivació de l’alumnat contemporani. I en la situació més fosca, malauradament no infreqüent, semblaria que l’únic hàbit que s’ha après de cert model empresarial és el del nepotisme, aquell que en el nostre cas fa que els criteris d’adjudicacions de càrrecs, responsabilitats i el que és pitjor, grups dissenyats “a la carta” per satisfer el perfil d’un professor concret, com també la fugida de responsabilitats que no agraden a molts (tutories, com a exemple més destacat, les quals, oh tragèdia, cauen amb freqüència en mans de l’últim interí arribat, el que menys coneix la clientela), aquest criteris, deia, siguin de tot menys pedagògics. Raó per la qual sindicats i fins i tot persones que estaríem (si es creessin mecanismes de control de les direccions des dels claustres) a favor de donar més poder a les direccions, ens mirem aquesta ja realitat amb molta inquietud.
(segueix)

Anònim ha dit...

(4) Hem fracassat, doncs, en l’esforç, si mai l’hem fet, de fer entendre als nostres gestors que el factor humà del qual vostè en parla és la clau, que sí sabem per on hauríem de tirar per a, com a inici (fita gens menyspreable) ser referents humans del nostre alumnat. Les nostres errades i la seva incapacitat gestora han acabat passant per la trituradora de les seves noves joguines d’empresari i ens les han tornades en forma de powerpoint amb gràfics i indicadors d’èxit, o més aviat, de fracàs. Hem caigut en desgràcia i ara són ells, innocents de tot plegat, els que agafen el governall. La nostra melopea recurrent sobre canvis en la societat, reformes educatives desorientadores, massificacions en l’aula i d’altres, de tant repetir-les han agafat tota l’aparença d’excuses. Hem acabat, pel que fa a la nostra imatge, com a col•lectiu a qui no agrada treballar, queixós i amb gens de ganes de renovar-se. La solució, ells la coneixen. La clau és fer les classes en un suport nou, obrir les escoles a persones que sí estan en contacte amb la vida real als barris i canviar-nos el calendari perquè ho puguen vendre a la societat que ens condemna com que ens estan endreçant. Han creat uns ídols pedagògics nous als quals les direccions hauran de garantir la seva fidelitat i l’homenatge dels seus governats. I si escau i ens sortim de la senda, ens recordaran que som servidors públics docents.

Sí, aquells que no agradem a algunes direccions, les quals, al contrari que vostè, ja han cedit les decisions sobre el fonament ètic del seu treball a d’altres i que no els agradem malgrat haver format part d’elles en algun moment; aquells que en canvi sí agradem, en general, a l’alumnat ; aquells que, tot i que fa anys que no li fem classe a la seva criatura, som aturats pel carrer per una mare que respecta el nostre criteri i que està preocupada i vol saber la nostra opinió o que li donem suport (mediem) en un conflicte amb un /a company /a nostre; aquells que encara rebem missatges d’afecte a compte de tutories passades; aquells que quan parlem, si més no, som escoltats pels companys i companyes; tots i totes els que gaudim d’aquest tresor humà coneixem que al nostre treball la sal de la terra, el primer esglaó cap a l’aprenentatge és el que vostè descriu com a “teixit molt delicat que cal tractar amb molta humanitat”. Però això, senyor Bayot, com es mesura? Com es compta? Com ho fiquem en un gràfic o ho presentem en powerpoint?

Vostè, en la seva primera carta, abans de contestar la insultant resposta del Departament, fa una cosa imperdonable: parla per a intel•ligents que a més a més tenen humanitat. I això es paga en aquest món de incapacitats emocionals (almenys a l’hora del treball), de timoners que copien models que diuen han funcionat en països el context dels quals no té res a veure amb el nostre, com tampoc la seva història ni mentalitat. Vostè, n’estic segur, és molt més serè que no jo, però en la seva contraresposta s’intueix el tràngol que ha hagut de passar en llegir la resposta de la Secretaria. I tant que dóna exemples fefaents que si no fos per la mala intenció de la Secretaria del Conseller podrien ser inclosos en una matriu després d’un bon disseny d’indicadors que mesuressin la ineptitud gestora. Parla de formacions en Pràctica Reflexiva abandonades; esmenta l’EDUCAT 1x1, el seu impacte mediàtic i la minsa reflexió prèvia; descriu el nou currículum basat en competències bàsiques i engegat sense formar els que l’hem de posar en pràctica; denúncia les planificacions de les plantilles i els seus criteris economicistes; comenta el calendari escolar, més... (segueix)

Anònim ha dit...

(5)…difícil de comprendre en les seves intencions que el dels maies del Yucatan; fa una referència a aquell despropòsit d’antigestió dit SAGA; és una mica més generós amb la sopa primigènia que són els Plans Educatius d’Entorn; lamenta la decadència de les adjudicacions, que els que algun cop hem estat adjudicats com a substituts i després hem sol•licitat des d’una direcció recordem amb afecte pel que fa al tracte i l’eficàcia del personal que les organitzava; finalment, fa un esment a l’aplicació del Batxillerat LOE, que d’haver passat en el món empresarial hauria fet rodolar el cap de més d’una persona, i no precisament un cap de professorat. Suficient com per a enfonsar la carrera de tota una generació de, ells sí, innocents estudiants i crear un estat d’ansietat en tot un col•lectiu professional. Però vostè barreja sentiments de frustració amb tot això i el resultat no és digne de rebre l’adjectiu “fefaent”. En la resposta en nom del conseller que ens governa, vostè queda desacreditat amb un to que ni jo, que havia experimentat ja la manera que tenen d’ignorar-nos, he pogut llegir sense un espasme d’indignada sorpresa. Perquè coneixia la seva manera de dilatar les seqüències temporals dels nostres neguits fins que els que volem arribar a pactes personals amb “el fonament ètic” de la nostra tasca renunciem i som substituïts per gent menys problemàtica. Però desconeixia aquestes bravejades de qui ignora que en les democràcies el poder emana dels governats i que, com vostè apunta, que pel simple fet de ser on són la seva obligació “és escoltar una opinió sincera” sens retornar que compte, que som servidors públics.

Què volen exactament de nosaltres? Jo ho vaig veure clar molt recentment, quan vaig observar el rumb que prenia un litigi entre professorat d’una banda i poders i companys de viatge (és a dir, professorat adorador dels nous ídols) d’una altra. Es tractaria d’un esborrament d’aquell punt dels nostres drets que parla d’opinar lliurement i un subratllat en fosforescent de la nostra posició de servidors públics, amb la qual cosa queda palès que el que volen és un sistema similar al de l’exèrcit, conformat per bons soldats que acaten ordres i no es qüestionen no res. El primer cop que vaig llegir la resposta del Departament a la seva carta, vaig interpretar aquesta frase dels servidors públics com una amenaça. Però, abans de llegir la seva contraresposta, vaig pensar que potser no havia entès bé el que volia dir. Després, en la seva contestació, vaig comprovar que vostè l’havia interpretat d’igual manera, com una indicació poc amistosa sobre què ha de fer o dir i que no un funcionari públic. Vostè escriu, en una reflexió que em sembla d’un realisme gens habitual entre nosaltres, que “Fins i tot amb paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica”. Si els paràmetres fossin correctes, l’acatament d’ordres, l’homenatge als nous ídols canviants seria un mal menor. Li diríem despotisme il•lustrat i endavant. Però si estàs segur que no saben per on van, que els seus interessos no són els de la població estudiantil, ¿què fas? Et calles? Canvies de professió? (segueix)

Anònim ha dit...

(6)A qui beneficia això? A mi no, que no estic d’acord amb aquesta manera de ser governat. A vostè tampoc. Als companys i companyes que s’han adherit a les seves opinions, menys. A molts dels que llegiran la carta quan tornin de vacances, a vuit de cada deu companys meus, a gent que no coneixem però si fa no fa sabem quina cosa pensen o volen, diria que tampoc. Serem milers, això segur. A qui beneficia, doncs? A aquells que als centres necessiten quelcom a canvi de la seva fidelitat i fan allò que els diuen han de fer; a aquells que no tenen criteri propi i ja els va bé qualsevol directriu que vingui de dalt perquè pel fet de venir de dalt ha de ser bona; als que pensen que millor passar desapercebut i que no es fixin gaire en com treballen; als que són permeables a l’opinió que es té d’ells i no poden suportar que els pengin el cartell de professorat antiquat. A aquesta mena de gent.

No és gens difícil saber què passarà. En un període de temps faran una avaluació de resultats acadèmics i serà un puntet millor o un puntet pitjor depenent segurament de la climatologia. La satisfacció de l’alumnat amb les noves tecnologies, si és que arriben al tots els centres, serà bona (no cal fer l’enquesta, la resposta els la puc dir jo ja) i una mica menys bona entre el professorat, entre els quals els haurà que ja no hauran pogut fugir de posar-se al dia i es venjaran dient que tot és un fàstic. Diferents personalitats dels ajuntaments dels districtes valoraran molt positivament haver pogut tenir barra lliure en instal•lacions de centres que han ajudat a que els barris oblidin les que els van prometre i no van construir mai; també restaran feliços perquè un bon grapat de tallers sobre els nous ídols ideològics de la nostra societat han estat duts a terme als centres, tot i que la societat serà si fa no fa igual d’injusta perquè cap estructura profunda haurà canviat. Per a què seguir. L’alumnat tindrà professorat molt bo, bo, mediocre i dolent i cap idea genial canviarà això. Les direccions que tenen un compromís moral amb el fonament ètic del seu treball dimitiran i d’altres amagaran els problemes sota la catifa I diran “sí senyor” a tot el que els digui que han de fer. En uns anys, ens tornaran a estirar de les orelles perquè no ho fem bé i ens refregaran la cara amb estadístiques i powerpoints. I mai, mai de la vida, es demanaran a dalt si potser no són ells els que haurien d’aprendre una mica sobre com es fan les coses, i que sobre tot, quan sents menyspreu moral per les persones que governes, mai no trauràs res de positiu d’elles.

Moltes gràcies, Albert, per la teva carta, també als que llegeixin això, per la paciència, i que Déu reparteixi sort aquest 2010-2011.

Anònim ha dit...

(1) CARTA ANÒNIMA:

Penjo la carta que m’ha fet arribar un company de professió, docent d’un institut públic de Catalunya, a petició seva. I li agraeixo molt el seu suport i les seves extenses reflexions. ( A causa de la llargària del text, es divideix en 3 o 4 entrades)
------------------------------------------------------------------------
Senyor,


De la mateixa manera que passa amb altres que li han escrit per mostrar-li la seva solidaritat, vostè i jo no ens coneixem. Tanmateix, l’efecte que les seves paraules han tingut en mi no puc sinó qualificar-lo d’autèntica commoció. Tal com m’han anat les coses darrerament m’estimo més no entrar en detalls sobre el perquè d’un efecte tan contundent. Només dir-li que, sens ser possiblement la seva intenció, llegir opinions dites per algú que per experiència i coneixements ha de ser respectat per la professió i que comparteixo en la seva totalitat m’ha ajudat no poc a desfer-me d’una certa sensació de soledat en la que em trobava quan d’aixecar la veu es tracta.

Tanmateix, espero que no me malinterpreti si li dic que encara més il•lustrativa que la seva carta és la resposta que la Secretaria del Conseller va adreçar a vostè. Certament, l’escrit de vostè és més sincer, és més punyent, és més intel•ligent i profund. Per sobre de qualsevol altra consideració, és més humà, i li agraeixo que sigui de les poques persones d’avui dia a qui no fa vergonya fer ús del concepte d’humanitat, com tampoc parlar de sentiments, quan es dirigeix a les instàncies que ens governen. Però trobo que vostè, malgrat la seva experiència (més llarga, més intensa i de més responsabilitat que no pas la meva) no sabia realment amb quina mena de persones estava tractant. O potser sí que ho sabia i no obstant això, saber-ho no li va fer canviar el seu estil, la qual cosa admiro i em commou.

Perquè cal dir que la resposta de la Secretaria ha estat glaçadora. No només menysprea el contingut de la carta originària, sinó que a més a més es permet donar una nova lliçó d’allò que millor sap fer per evitar la solució dels problemes aliens: qüestionar la “forma”, en el sentit legal, dels seus enraonaments. Si observem la carta de vostè en la seva extensió, certament aquesta s’estén generosament en opinar, valorar i fer consideracions al voltant de l’estat emocional de la nostra professió. L’espai que vostè dedica a posar exemples és comparativament, per a la importància que el Departament vol donar als fets, menor. No deixa de ser interessant, malgrat això, que els mateixos que no troben fonament en les seves paraules i les aparenten ignorar, traient-les pes, sí facin en canvi un esforç titànic en defensar el projecte EDUCAT 1x1. Desproporcionat doncs, és afirmar que no s’hi aporten proves fefaents però respondre-les amb un contraexemple; poc brillant, a més a més, adduir fòrmules de protocol (les visites del conseller, com si nosaltres fóssim impressionables i acrítics lectors de premsa propagandística) com a antídot a tota crítica; estrany, treure de manera explícita valor a allò que no agrada i nogensmenys apressar-se a defendre l’artefacte didàctic dels darrers temps. I interessant, molt interessant, veure per on van els trets de les ansietats del Departament. (segueix)

Anònim ha dit...

Les teves paraules són encertadíssimes. Sóc directora de primària des de fa deu anys i coincideixo al cent per cent amb el que dius. M'agrada el to que utilitzes, el contingut del que escrius i la passió per la teva feina que endevino al darrera. Aquesta gent és la que es deixa perdre l'actual govern.
A la nostra zona, els directors de primària vam poder mantenir dues reunions amb el Conseller Maragall i, en un to respectuós, moderat, però clar, vam exposar-li moltes de les coses que tu també dius. No les va sentir? No ens va entendre? Les ha oblidat?
He de fer veritables esforços per no caure en el pessimisme.
Gràcies per deixar-nos compartir el que penses.

Sílvia

Jaume Illa ha dit...

Benvolgut Albert,

Aquest matí m'han passat -en paper- la teva carta oberta, la resposta de la conselleria i la teva posterior resposta. Així que he arribat a casa he buscat si trobava aquests documents a internet per poder-los difondre.

Felicitats per saber sintetitzar i raonar tan bé, i amb un to exquisidament correcte, el malestar d'un gran nombre de docents envers la política i l'actitud del Departament d'Educació.

Una de les claus de l'èxit del sistema educatiu d'un país és el respecte de la societat i de l'administració cap a la docència (i fixeu-vos que dic "docència" per referir-me a la tasca docent; lluny de reclamar privilegis corporatius!).
A Catalunya fa anys que, per diversos motius (inclosa, sens dubte, la poca professionalitat d'un reduït nombre de mestres i professors), hi ha molta tendència a desprestigiar la feina del professorat i a culpabilitzar l'escola d'una sèrie de fracassos que, en realitat, tenen un origen aliè a la institució escolar.
Al meu entendre, aquesta situació es veu agreujada per la manca de rumb de l'administració educativa i, sobretot, per l'actitud d'aquesta cap als docents. La prepotència que traspua la resposta de la conselleria al teu primer escrit n'és una mostra.

Governant de cara a la galeria, amb mesures d'escassa justificació pedagògica (sisena hora, avançament de la data d'inici de les classes...) o implantades de forma irreflexiva (1x1) -però totes elles caríssimes, no ho passem per alt-, difícilment s'aconseguiran millores notables de l'educació. Esperem que això no sigui motiu per carregar de nou contra els docents, dient que no saben aprofitar les oportunitats que se'ls brinden...

Tant de bo que algun dia -si pot ser, no molt llunyà- s'imposi el seny. Aportacions com la teva són un valuós element de reflexió per avançar.

Gràcies!

Amparo ha dit...

Molt bé Albert. La meva sincera enhorabona per dir les coses ben dites.

Albert Bayot ha dit...

Gràcies també a vosaltres, Jaume i Amparo, pel vostre suport.

Un dels problemes importants que tenim com a país és la manca de reflexió sobre el que cal i el "dibuix" d'un projecte cap al qual caminar ( i no córrer). La política educativa ha estat (i només ha estat) una cosa mediàtica i d'aparador que ens ha complicat molt més que no pas ens ha ajudat.

Però segur que, malgrat tot, avançarem perquè la majoria de docents que trepitgem les aules cada dia sabem què és el que cal fer, encara que ens ho dificultin.

Albert Bayot

Unknown ha dit...

Hola Albert,
La setmana passada em varen passar la teva carta oberta, la qual suscric totalment i la resposta de la Conselleria m'ha entristit enormement. No estan viatjant amb la mateixa nau dels qui estem a primera línia treient les "seves" castanyes del foc.
Quina llàstima!!! Malgrat tot, el nostre alumnat no en té la culpa i cal seguir treballant i ensenyant a fer les coses ben fetes, amb esperit crític i amb el màxim de respecte.
Gràcies per les teves paraules i per la bona feina que estàs fent.
Montse Blai

Albert Bayot ha dit...

Gràcies Montse pel teu suport. Estic totalment d'acord amb el que dius. Pels alumnes cal seguir treballant i cal , a més, mantenir l'optimisme. El Departament no sap què té entre mans i llueixen la seva prepotència més encara que la seva incompetència. És una llàstima, però és així !

Que tinguis molt bon curs.

Anònim ha dit...

Albert!

Estem esperant nous posts! Entenc que vas començar el blog molt fort i que costarà mantenir el nivell, però ens agradaria llegir altres reflexions teves sobre l'educació i la vida en general...

Salut!

Toni

Albert Bayot ha dit...

Ok, Toni. Només em cal superar l'inici de curs i l'adaptació al nou rol a l'institut i procuraré publicar alguna altra reflexió.

Moltes gràcies.

Albert

Unknown ha dit...

Has fet palès el pensament de directors i equips directius, i també el sentiment de molts professors.
Estic totalment d'acord amb el teu plantejament.
Pilar Crispi, directora de l'Institut Antoni Pous i Argila de Manlleu.

Albert Bayot ha dit...

Moltes gràcies Pilar. Estic content de saber això que emn dius. Tant de bo que entre tots fem possible un canvi d'enfocament de tot plegat.

Albert

Josep Anton ha dit...

Benvolguts companys i companyes, amics, amigues, veïns...CONSELLER, sigui AQUEST o ELS QUE EL SUCCEEIXIN:
En primer lloc, moltes gràcies per, a partir d'aquesta carta oberta de l'Albert Bayot, haver obert una porta.
Comparteixo absolutament totes les manifestacions del nostre company i crec, a més, que el conseller (en minúscula, doncs la humanitat que mostra està a la mateixa alçada) hauria de disculpar-se públicament per haver-lo i haver-nos menyspreat de forma tant flagrant.
Em sento totalment humiliat, frustrat i decebut, molt decebut. I fotut!. I abandono la llista d'adjectius per tal de no fer-me pesat.
Les reflexions POSITIVES I CONSTRUCTIVES d'aquest (com era?) SERVIDOR PÚBLIC DOCENT o servidor docent públic o/i USUARI PÚBLIC DE LA DOCÈNCIA I DE LA DECÈNCIA són del tot certes. I se'l tracta de mentider i, sobretot de SPD. Fins on hem d'arribar? Gràcies, honorable? Adéu siau!

Unknown ha dit...

Moltes gràcies per plasmar d'una manera tan nítida allò que pensem i sentim molts dels que ens dediquem a l'educació. Treballo a un institut de Manresa i la teva carta ha estat un dels temes que ha sortit a la reunió d'àrea. Els que l'havíem llegit compartíem plenament el teu plantejament. Em pregunto si no seria possible (o potser ja s'ha plantejat i us agrairia que m'informéssiu) una recollida de signatures als instituts de suport a la carta per tal denviar-les a la Conselleria d'Educació.
Juli